Artista seleccionada
PAULA BUESO (LAUAP)
Paula Bueso (Barcelona, 1997) és artista visual (ALUAP) i s’explora a través de les arts escènicas (La revenia). Graduada en Conservació-Restauració (2022); espezialitzada en document, llibre i obra gràfica, actualment gestora cultural al Mercat dels Flors i recentment becada per TàNDEM (Casa R.A.RO, 2026). Projectes com Vestes Pendentes (lat.), Santa Isabel, Hair Under Microscope, /Paralisis/ i Amalgama, han estat seleccionats recentment a Art Nou (2026), Festival Stripart (premiada 2025 i 2026), EJ Palau Alós (2026), EJ Boca Nord (2026), Festival Enfocats (La Bonnemaison – Pati Llimona 2025), Col·lectiva Cases (Corralito, 2026), Festival Ullal (Can Batlló, 2026), La Sucs i Espai cultural La Zebra. Ha participat a “Guateques” (Negra Mosca, 2026), «Pica poquito pero pica» (La Perversa, 2025), Fotoarte (CC Barceloneta, 2025), Intervenció Paste-Up (Revela’T, 2024) i ha publicat el seu treball a Fotògrafes en el Mundo (FEEM,2025) i Colectivo La Breva (2025). Residències com Roser de Foc (2026) i Casa d’Artistes (2026) han donat suport als seus projectes.
Santa Isabel construeix una narrativa visual a partir d’imatges d’animals associats als personatges d’una història intrafamiliar marcada pel suïcidi, les addiccions, el maltractament, les infidelitats i la repetició de traumes heretats, dinàmiques de violència i culpa que es perpetuen dins de la memòria i el llegat generacional.
El projecte s’acompanya de material d’arxiu com per exemple fotografies, correspondència, diapositives originals, cintes de casset i registres personals; així com d’objectes que materialitzen el relat més enllà de les paraules. La disposició respon a una lògica de constel·lació més que no lineal, cada element és referenciat i classificat, com si es tractés d’un inventari clínic o genealogia forense de la memòria familiar. La instal·lació adopta la forma d’un espai immersiu i fragmentat, gairebé arqueològic, on cada objecte funciona com una evidència emocional. Aquests elements no operen únicament com a records personals, sinó com a rastres materials d’una història col·lectiva marcada pels mecanismes de transmissió del trauma; activant una memòria fantasmal on els viatges, els gestos quotidians i les absències adquireixen una nova lectura. Entre la memòria i la profanació de l’heretat, la reconstrucció del relat es converteix en un exercici de veritat, consciència i reconciliació.
